2.6. Autoria
2.6.1. Introducció
L’art es qüestiona a si mateix constantment, i també qüestiona el paper de l’artista, la posició de l’observador davant l’obra d’art, la funció de l’obra d’art, el rol de la màquina i, fonamentalment, la relació entre artista, obra i receptor.
Tal com explica Lev Manovich all seu llibre El llenguatge dels nous mitjans de comunicació, la imatge en l’era digital, la codificació numèrica del mitjà digital i l’estructura modular dels seus objectes són les que permeten automatitzar moltes de les operacions implicades en la creació, i això permet prescindir, almenys en part, de la intencionalitat humana en el procés creatiu. La naturalesa de la informació digital és discreta i, per tant, s’hi pot aplicar fàcilment variabilitat; per exemple, una imatge és representada per una ordenació determinada de píxels que pot ser alterada fàcilment sobre la marxa en el procés de creació de la màquina.
En la creació mediàtica podem distingir dos tipus d’automatitzacions: les de «baix nivell», com per exemple el fet que el programari de l’aplicació Photoshop pugui corregir de manera automàtica el contrast i eliminar el soroll d’una imatge, i les «d’alt nivell», que requereixen que l’ordinador «entengui» fins a un cert punt els significats continguts en els objectes que genera.
En l’art generatiu, l’artista ha creat les regles de producció que acaben generant l’obra, i en aquest sentit pot argumentar que l’obra resultant és una expressió de les seves idees i que, per tant, n’és l’autor. Però a vegades el mateix sistema autònom pot prendre el rol de creador, especialment si és capaç de prendre decisions en funció de condicions externes, i també si pot aprendre a partir de tot el que va produint (mitjançant la intel·ligència artificial).
En l’art generatiu, doncs, el concepte d’autoria és més difús, ja que les obres es poden reproduir amb facilitat (encara que mai no siguin exactament iguals), les regles de producció (el codi) són compartides sovint de manera oberta per internet, i el procés creatiu es comparteix amb la màquina si aquesta és capaç d’aprendre i prendre decisions.
A més, aquest concepte és sovint interactiu i participatiu. Quan les interaccions amb altres persones donen lloc a canvis en el resultat de l’obra (o en el seu procés), també és lícit preguntar-se si l’autoria no és compartida amb tots els que han interactuat o participat.
Per tant, podem dir que la lògica de creació dels mitjans computacionals respon a la lògica de distribució postindustrial (la producció «a petició de l’usuari» i el «just a temps») i està en concordança amb la societat postindustrial, en la qual cada ciutadà pot construir un estil de vida a mida i «seleccionar» la seva ideologia entre una gran nombre d’opcions.
No es tracta de la mort de l’autor: es tracta d’una nova comprensió del concepte d’autoria. Alguns proposen la figura del metaautor (l’autor de l’autor del resultat). A l’ésser humà li correspon el mèrit d’haver inventat el programa, però no d’haver concebut les idees produïdes pel programa.
Respecte al que ens podem qüestionar entorn de la creativitat màquina, Margaret Boden, fundadora de la Facultat de Ciències Cognitives i de la Computació de la Universitat de Sussex (Regne Unit), apunta que no es tracta de si un programa pot crear idees noves, sinó de si pot apreciar-ne el valor.
Així mateix, independentment dels valors comentats a propòsit dels incentius per a la creació associats a l’art generatiu, també com a creadors ens hem de qüestionar si creiem necessari, o si volem que la nostra obra, disposi d’aquest tipus de llibertat. Efectuar una elecció comporta una responsabilitat moral. En traspassar aquestes eleccions a la màquina o a l’usuari, l’autor també traspassa la responsabilitat de representar el món i la condició humana.